AL PRESIDENT MACIÀ
Del nostre escut en llençarem Sant Jordi
i aquell ridícul llangardaix;
us hi durem a vós perquè el poble us recordi
alt i sencer de dalt a baix.
No volem cavallers de llança i cavall blanc
ni dracs ni donzelles captives;
volem cavallers de carn i sang,
no de gestes pintades, sinó de gestes vives.
I vós, gran Macià,
cavaller del gest noble,
sense cavall ni llança vau matar
el drac que esclavitzava el nostre poble.
I alçàreu la bandera al vent
encesa, tremolant, ardida
i tot prenia llum del nou ressorgiment
i esclataven els cants de nova vida.
Redemptor de les glòries ultratjades
que borràreu d’un cop dos segles morts
i abrandàreu les brases apagades
sota les cendres mortes dels records.
President d’un present que ressuscita
amb l’esplendor de l’or i la sang del passat;
la nostra Catalunya petita, petita
serà un mirall per a la humanitat.
I vós sereu l’escut de tot el poble
que seguirà l’exemple de la vostra virtut;
en lloc d’un sant hi volem un gest noble
i un cor gran que il·lumini el nostre escut.
I vós presidireu ara i després
la Catalunya nostra
que ja no morirà mai més
perquè vós, Macià, li heu posat al rostre
la diadema esplendent de robins
com ulls que escruten l’invisible
i aclaren els camins
que menen a la glòria immarcessible.
President Macià: Ja prou Sant Jordi
i prou ridícul llangardaix!
L’escut nostre sou vós. Cal que el poble us recordi
alt i sencer de dalt a baix.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 17 de desembre de 1932.