A LA GRAN TRÀGICA MARIA VILA
Els vostres ulls oberts a l’infinit
arrepleguen les ombres errants en la Dolor;
en vostra veu hi esgaripa el neguit
i la desesperació.
I quan us cauen lasses les parpelles
i la carícia aplega vostres mans,
les coses que dieu són molt més belles
i el dolor devé goig, i llum, i cants.
És que teniu la gràcia divinal
de l’art fet carn i imatge clara,
i encarneu el Bé i el Mal
amb la bondat que us surt a la cara.
Maria Vila, artista prominent
que en el gest féu sortir l’ànima enfora
i poseu l’ànima en el pensament
i en cada pensament hi ha un cor que plora.
Jo us ofereixo la flor humil d’un cant.
Baldament cada estrofa fos com una gerra
plena del vi dels déus i gràcia triomfant,
per a dir-vos que sou la tràgica més gran
de nostra terra.
Car si en el gest i en la paraula vostra
hi ha els neguits, i les ombres i els dolors,
us brilla la dolcesa en els ulls i en el rostre
i en vostra veu hi canten les clarors.
I quan us cauen lasses les parpelles
i la carícia aplega vostres mans,
les coses que dieu són molt més belles
i el dolor devé goig, i llum, i cants.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 15 d’octubre de 1926.