‘EN SALVADOR PERARNAU CANAL, ENS DIU...’ per Ulises
Nasqué a Súria el 13 de desembre del 1895, en la barriada de “cal Fusteret” en la casa anomenada “cal Cabo”. A l’edat de 10 anys ingressà en el Seminari de Vic, on estigui vuit anys. A la sortida del Seminari passà tres anys escassos a casa seva als 21 emprengué el vol ingressant en una Companyia d’Assegurances a Manresa com empleat. Al cap de pocs mesos el tenim de sots-arxiver municipal de la veïna ciutat, plaça guanyada per oposicions. Dos anys més tard deixa Manresa i s’afinca a la ciutat comtal. Excedent de cupo, va servir un mes a Lleida.
Fins aquí hem anat seguint la seva biografia de la primera joventut contada per ell mateix.
- Té 23 anys i ànsies de viure. A què es dedicava?
- Sense ofici ni benefici, començant una bohèmia exagerada, del més esguitarrat que hi pugui haver. Cinc o sis anys, que no me’ls vendria per res del mon, perquè quan l’estòmac és buit, el cervell va a cent per hora.
Al descobrir la ciutat, vas caient sense donar-te’n compte fins que de cop i volta et trobes enmig del fang. Llavors el conscient lluita per sortir-ne.
- Què el va redimir?
- L’amor.
- Vol explicar-se?
- Jo em dedicava a fer Poesies (tota la vida n’he fet) i l’any 29, vaig aconseguir el meu primer èxit com a Poeta guanyant l’Englantina als Jocs Florals de Barcelona. Quinze dies abans havia conegut la que avui és la meva esposa, Benvinguda Coll Borrell, Professora de Piano, solfeig, cant i dansa. Ella fou la meva redempció.
Amb la República vaig emplear-me a la Generalitat, començant d’auxiliar a la Secció de Cultura i més tard varen passar-me al departament d’Agricultura com a cap de negociat.
Em vaig casar l’any 32.
A l’acabar la guerra vaig ésser a França exiliat fins el 48 i des de llavors a Barcelona exercint de professor de llatí, francès i grec a l’Acadèmia Cots, de Barcelona.
Fins aquí la vida externa del personatge. Busquem el Poeta.
- Quan va començar a fer Poesies?
- Jo vaig néixer Poeta. A l’edat de 5 anys, quan encara no sabia llegir ni escriure, jugant al barri amb altres infants, imitàvem la guerra ruso-japonesa que es dirimia llavors, vaig inventar-me una cançó que deia:
Tots fem una bona gresca
la guerra s’ha d’armar
que visquin els japonesos
i el rus s’ha d’enterrar.
Enterrat, enterrat,
les absoltes, les absoltes,
enterrat, enterrat,
les absoltes he colgat.
- Jugava i ja feia Poesia?
- És que la Poesia l’he fet sempre jugant i aquest joc busco que m’agradi a mi en primer lloc i per extensió als demés.
- Diu que ha fet la Poesia jugant. Devem entendre que li ha estat fàcil fer Poesies?
- En general sí. No m’ha mancat gairebé mai la inspiració, però també he de dir que en la meva Poesia hi ha molt treball amagat. És el que jo en dic la difícil facilitat. En “Cuques de llum” hi ha una estrofa que la vaig haver de rectificar nou vegades.
- Quina estrofa era?
- Pertany a la Poesia ‘El cap gros” i diu:
Se li fa més gros el cap
La seva sort no la sap
fins que es veu alguna pota
perd la cua i ja és granota.
- Vostè ha escrit molta Poesia dedicada als infants. A què és degut?
- Jo estimo els infants i sempre he trobat un plaer especial escriure per ells.
- No és vanitat en el fons?
- Per vanitat no faria Poesia. Quan em dirigeixo als infants ho faig en forma de faules per formar-los de cara al futur.
- Ha freqüentat tertúlies literàries?
- No he volgut perdre el temps. El treball es fa a casa.
- Per vostè quin és el Poeta més considerable actual que escrigui en llengua catalana.
- Indiscutiblement en Josep Carner.
- Tornem a vostè. Molts premis literaris?
- Més de 300, entre ells la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1935.
- Obres publicades?
- “Cants a la Vida’, l’any 18.
“Ritmes sentimentals”, el 25.
“La rel”, el 29.
“Cuques de llum”, el 30.
El mateix any: “Infants i fruites”. Apòlegs en prosa.
“Amb l’infinit a les mans”. Poemes, l’any 35.
“El senyor Pèsol i altres plantes”, el 37.
“Ales humanes”, el 38.
“Felicitacions de Nadal”, el 48.
També vaig publicar a França i en francès un llibre de Poemes titulat: “Du fons du coeur”.
- Va ésser ben acollit?
- Molt. Va ésser molt elogiada apart del valor de la poesia, la correcció de l’idioma, arribant a dir que podia ésser firmat, en aquest aspecte, per qualsevol dels clàssics francesos.
- Quina és l’obra que s’ha llegit més?
- “Cuques de llum”. Es va fer una tirada de 3.000 exemplars i s’ha demanat amb insistència que es tornés a editar, cosa que fins a la data no he pogut portar a terme.
- Quin és el gènere que ha cultivat amb més assiduïtat?
- El líric. No obstant, poc o molt he tocat tots els gèneres, àdhuc la prosa.
- Quina mètrica emplea?
- La meva mètrica és lliure. Considero la preceptiva com una cotilla. Des que Rubén Darío va ensenyar a fer poesia als castellans moderns, considero que aquest és el camí.
El mateix Verdaguer ja fugia “d’omplir el motllo” com va demostrar en l’Atlàntida.
- Satisfaccions?
- Econòmiques, poques. Espirituals moltíssimes.
- Prepara quelcom?
- He enviat uns treballs als Jocs Florals del Rosselló.
- Sobre quin tema?
- Tema bíblic.
- Confia en fer bon paper?
- Veurem. El treball i la il·lusió hi és tota.
- Alguna anècdota?
- Un senyor em volia regalar un objecte d’art sense cap valor.
Li vaig contestar que no el podia acceptar ja que era un honor massa gran per la meva modesta persona. Imagini’s vaig dir-li, que he passat moltes vegades davant l’aparador del seu establiment i allí l’he vist molt temps exposat, però al veure que valia 18 pessetes, no l’he pogut adquirir mai, perquè sap, jo no he disposat mai de tants diners.
El Sr. Perarnau ens diu una quantitat de coses cada vegada més interessants, però l’espai limitat de què disposo en el nostre modest setmanari, m’obliga a tancar l’interviu, molt a pesar meu. Per aquest motiu, li faig una darrera pregunta.
- Es sent surienc?
- De soca i arrel. En la meva literatura hi ha un retrat psicològic de Súria. Hi ha l’aspror i la fortitud d’aquesta terra resseca i autèntica. El record del bressol m’acompanya en la vida.
La meva impressió personal és que em trobo davant d’un “tipus” mediterrani cent per cent, amb un bagatge intel·lectual considerable, amb un fons d’ironia, amb un coneixement de la vida profund que sols es dóna en aquest privilegiat racó de món banyat pel “Mare Nostrum”, bressol de totes les civilitzacions antigues, presents i futures.
Publicat al setmanari ‘Suria’ (5 de setembre de 1964). 'Ulises' era el pseudònim del surienc Ramon Fàbrega, membre de la redacció del setmanari.