PRÒLEG D’AGUSTÍ ESCLASANS AL LLIBRE ‘LA REL’ (1929)
Hi ha tres maneres de passar per la vida: vivint-la, fruint-la i patint-la. Els que la viuen, generalment, no senten la necessitat de contar-la o de cantar-la. S’hi troben tan enfeinats, el moment actual els priva tant de veure i considerar el moment passat o el moment futur, que la vida llur sembla que camini voltada de límits de cristall, a través dels quals esguarden el món sense rectificar-lo en bé ni en mal. La vida, per ells, és quelcom que ha d’ésser gastat, per dir-ho així, sense discutir-ho ni modificar-ho. Els que la frueixen, en canvi, viuen situats en la crosta daurada del vitalisme. S’ha dit que viure és fruir i que la resta és vegetar. Tota joia, però, que no ha estat vertebrada de dolor, perilla de tornar-se superficialisme i parcialitat. Els fruïdors de la vida, quan fan art literari, s’enfonsen a cada pas en la fanguera rutilant del comodisme i l’aburgesament. Només els homes que pateixen la vida saben veure ‘n tots els costats responsables. El literat que s’habitua, adolescència enllà, a caminar sempre amb els lloms cenyits de cilicis heroics i estoics, ve un moment que rebutja, com a cosa supèrflua, coses, idees i pràctiques que als altres homes semblen, i són de fet, necessàries i imprescindibles. El perfecte patidor veu la vida arran de terra, car aquesta és la seva; i veu, en recompensa a la seva disciplina nua, complementàriament, la vida dels que la viuen i dels que la frueixen. No hi ha millor vidre d’augment de les coses que el desig de possessió impossible i que l’anhel de transformació no satisfet mai. El literari que pateix la vida funda la vida veritable de l’art, donant-li contorns massissos i que no es fonen mai, perquè han estat abans durament experimentats damunt la pròpia carn gemegadora i no toleren l’engany ni la ficció.
Salvador Perarnau ha estat sempre, amb modèstia orgullosa, un patidor de la seva vida. Ell no s’ha resignat mai a contemplar la baralla vital des de la barrera. Home de carn i ossos, s’ha lliurat a la foguera depuradora del viure arran de terra. I això, sense cabotinismes ni grans bocades. Té, ha tingut sempre, l’esperança que una hora o altra la seva vida feta art li fornirà obres que pesin i que restin. La seva cara turmentada, caminant damunt d’un cos vestit de paciència, és el viu retrat del seu estil. Sovint, en ràpides converses amistoses, la paraula de Salvador Perarnau és tallada per un ritornello de confiança en ell mateix: “No tinc pressa”. I encara: “Faig la meva obra tal com vull, sense concessions amb res ni amb ningú, d’acord amb mi mateix, i prou”. Ell té el seu concepte personal de la literatura, i s’hi adapta tranquil·lament. I té, sobretot, factor que el salva i el perd, un doll líric que no se li estronca mai. A hores d’ara, Salvador Perarnau pot convertir en vers tota volva de vida que li creua les nines com un vol d’estel fugisser. Salvador Perarnau, en conseqüència, com tots els poetes fonamentalment productors, tot i essent sempre poeta, no pot evitar la barreja de tons ni cenyir-se exactament a l’esperit de tria. Hi ha, en ell, el costat de poeta que redueix ràpidament a vers una espurna vital. Hi ha, però, i això és el que ens interessa, els grans moments de líric ambiciós, prescindidor d’anècdotes i convertidor trepidant del pretext poètic en acte de poesia ben plantejada i ben resolta. Aquest és el Salvador Perarnau categòric.
Avui, Salvador Perarnau fa una tria de tots els seus moments lírics i, escullint-ne els més representatius de la seva manera actual, els aplega en volum sota el títol comú de ‘La rel’. Són, realment, els seus moments millors de poeta, els seus instants de gràcia més representatius? No gosaríem afirmar-ho. Salvador Perarnau, patidor de la vida abans de convertir-se en patidor de l’art, ens ha fet sempre l’efecte d’un element líric. En ell, com en tots els poetes de la seva corda, veiem com el núvol poètic va formant-se, espesseint-se; i, de sobte, esclata el llampec i roda el tro. La llum del llampec il·lumina paisatges adormits en la tenebra. Això és el que ens interessa. Poetes d’aquesta mena, no han d’ésser mai judicats en conjunt, sinó per parts. Una estrofa, un vers, àdhuc un mot –oh Maragall de la paraula viva!- redimeixen tot un poema. La matèria de Salvador Perarnau és sempre presa del mig mateix del fangar vital; i convertida en art a amples trets ràpids, constel·lats d’imatges que salten de rima a rima amb una agilitat d’espurna de colors. Quan Maragall i Guimerà conversen dintre l’ànima de Salvador Perarnau, el seu vers té una catalanitat inconfusible. Quan l’home patidor mena la marxa del cant, els versos de l’autor de ‘La rel’ prenen una vibració morosa, ombrívola, taciturna, profundament humana; i brillen al sol com si fossin perlejats de petits prismes presoners dintre un estoig de llàgrimes esberlades. Res de contemplacions per la perfecta reeixida de l’ordre sil·làbic o del joc expressiu; Salvador Perarnau salta per damunt de la canal del vers i de la mètrica quan li convé i de la manera que li convé. L’impuls dominador ve d’endintre; i, per tant, és endintre que cal cercar la raó de la seva tècnica. Aleshores el fons domina la forma. I, al costat del ressò maragallià-guimeranià, descobrim, per obra i gràcia de l’esquelet d’home patidor que vertebra la carn del poeta líric, la ratlla crua de la vida arran de terra, la vibració que jo en diria ‘eslava’ de tants poetes de tots els pobles. Repetim-ho, encara que algun humorista mediocre d’aquests que patim se n’esgarrifi i somrigui amb petulància: la psicologia lírica catalana té concomitàncies fraternes amb la psicologia lírica russa. No tota la literatura dels russos és prosa; la lírica russa és quelcom de ben diferent que la prosa dels novel·listes. Per sota de l’art aburgesat (de les rimes i rimetes dels nostres versificadors de casa bona), hi ha l’eterna ossada del terrible dolor dels homes. Cossos de carn que tanquen una ànima; i les conseqüències de llur pas per la terra i les seves misèries dites en vers i sublimades en imatges enceses. Heu-vos ací la profunda característica comuna de tots els poetes patidors del viure, que tots els pobles tenen, però que els russos han sabut elevar, com cap més, a categoria eterna. Estimem joiosament Plató. Però estimem dolorosament Dostoiewski. De la llum a la tenebra hi ha molt camp ètic i estètic per córrer. Feina dels poetes veritables és el saber controlar-ne les gradacions i els encaixos.
Llegiu ‘La rel’. Dins d’aquests versos, hi ha un home que canta nuament; i el seu cant raja a dolls; i els dolls s’encenen amb intermitències de clarors i d’ombres. Salvador Perarnau ha trobat ja el seu to definitiu de líric fet? No cal. Ens interessa, i res més, el seu to de líric que va fent-se, i que, segurament, com a poeta autèntic que és, es passarà tota la vida fent-se, i la mort el sorprendrà encara amb un nou cant als llavis. Canviaran els matisos de la seva veu. No canviarà, però, i això el salva ja des d’ara, la seva veu sincera de líric nat...
A. ESCLASANS